Aquest post ens servirà de resum al que hem estat parlant aquesta setmana a classe sobre la Cimera de Copenhaghen.
Primer de res anem a fer una mica de retrospectiva sobre les anteriors cimeres i els acords als que es va arribar:
A la Conferència de Rio de 1992, 179 països van acceptar els informes científics de l'IPCC(organisme científic especialitzat en recollir dades de tot el món i elaborar informes sobre la realitat del clima i la seva possible evolució), i van admetre com a causa principal l'excessiu ús de combustibles, acceptant així la intervenció humana en l'augment progressiu de la temperatura mitjana a la zona superficial del Planeta. A la mateixa Conferència es va acordar que els països industrialitzats eren els que havien generat aquest fenomen, i per tant, eren els que tenien que reduir les emissions. Així, es va signar el Conveni sobre el Canvi Climàtic, un important compromís internacional per frenar l'excessiu escalfament.
5 anys després, a la Cimera de Kioto de 1997 es va assignar de comú acord la quantitat que havien de reduir cadascun dels països industrialitzats. El cèlebre Protocol de Kioto va entrar en vigor l'any 2005, després d'haver-lo ratificat una àmplia majoria de països(entre tots generaven més del 55% de les emissions de CO2). Dels països industrialitzats de la llista només faltaven per ratificar el Protocol Austràlia i els Estats Units.
Des de l'any 2000, en molts països s'han pres mesures per frenar el canvi climàtic: reducció d'emissions, aplicació de tecnologies més eficients, implantació de sistemes d'energies netes, protecció de boscos, etc. Al mateix temps, però, ha seguit produint-se un creixement insostenible en sectors importants com la construcció o l'automòbil. També han començat a posar-se en evidència els efectes de l'excessiu escalfament (pics de calor, glaceres que es fonen, sequeres, migracions humanes, desplaçament d'organismes animals i vegetals, augment del nivell del mar).
L'any 2008 Austràlia va ratificar el Protocol de Kioto. En aquest moment, la Unió Europea ja portava tres anys d'aplicació d'aquest Protocol d'una forma ─en conjunt─ bastant satisfactòria.
Acabant l'any 2009, els Estats Units s'han presentat a Copenhaguen sense haver ratificat el Protocol de Kioto. Aquesta Conferència ha posat de manifest que els països africans són els més exigents en la mesura que han atès un cert grau de força política i que són els més perjudicats per l'escalfament.
A Copenhaghen també s'ha parlat molt dels països emergents (Xina, Índia i Brasil) i com que tots els països no tenen els mateixos interessos ha fet quasi impossible un nou acord. Però sí que és exigible el compliment dels acords anteriors. L'exigència d'un nou acord sense avaluar el compliment dels anteriors ha estat un intent de tapar les responsabilitats dels Estats Units. I ha marginat a països com la Comunitat Europea, que sí havien fet els deures en relació al Protocol de Kioto.
El que si ha desvetllat aquesta cimera és que hi ha un moviment popular que pot arribar a fer pressió als nostres polítics per tal de que es complisquen els acords. I no ens hem d'oblidar de que hi ha que seguir lluitant contra el canvi climàtic encara que ens parega difícil!
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada